De l’acció individual a la corresponsabilitat compartida: aprenentatges del seminari de Territori Socialment Responsable (TSR) a Mallorca com a facilitador de grups.
Fa uns dies que vaig anar a Binissalem, al Casal de Cultura Can Gelabert, per participar en una jornada que em feia molta ganes i on vaig passar per unes hores de facilitador a participant.
Convocada per Eticentre —associació de la junta directiva de la qual faig part— i en col·laboració amb Respon.cat, la cita va reunir vint persones procedents de vint realitats ben diverses: petites i mitjanes empreses, grans corporacions, administracions locals, tercer sector i àmbit associatiu. Jo com a facilitador vaig representar, amb altres col·legues, el sector de la consultoria.
No hi va haver ponències magistrals, tots i totes ens vàrem seure al mateix nivell al voltant de dinàmiques de feina participatives, per abordar una pregunta que ressona amb força al nostre context insular:què fa falta perquè Mallorca sigui un Territori Socialment Responsable?
Les tres capes del compromís territorial
Un dels marcs més aclaridors compartits durant la sessió, dinamitzada per Josep Maria Canyelles, és que un Territori Socialment Responsable (TSR) no és la suma aritmètica de memòries o projectes de sostenibilitat d’organitzacions conscienciades. Requereix tres dimensions connectades:
- Organitzacions responsables: Empreses, entitats i administracions que integren les bones pràctiques en la seva gestió interna habitual.
- Relacions responsables: Víncles basats en la confiança, el reconeixement mutu i el diàleg sincer entre agents de diversa naturalesa.
- Corresponsabilitat territorial: La capacitat col·lectiva d’identificar els grans reptes de Mallorca (habitatge, mobilitat, diversificació econòmica, fragilitat ambiental) i activar allò que cada part sap fer millor per afrontar-los tots plegats.
Fins fa només un parell de dècades, la relació entre empresa i comunitat es limitava a la donació puntual, el mecenatge o el patrocini. Més recentment s’hi varen anar incorporant bones pràctiques amb més focus en el medi ambient. Pràctiques respectables, sens dubte, però sovint insuficients. El vertader salt es produeix quan passam de la filantropia externa al propòsit estratègic: quan una organització posa el seu coneixement nuclear i les seves capacitats al servei d’una necessitat de l’entorn.
Quina és la responsabilitat de les persones que acompanyam persones?
Durant la segona part del seminari, ens vàrem dividir per sectors homogenis. Vaig tenir la sort de compartir conversa amb dos col·legues més de la consultoria i la facilitació. Ens vàrem demanar amb humilitat què podem aportar des del nostre ofici per construir aquest teixit compartit.
Varen sorgir idees que trob molt interessants:
- Autenticitat i presència: Dur la “veritat” i la coherència a les sales de feina amb equips de divers àmbit i nivell jeràrquic, especialment en moments d’incertesa o transformació.
- Una mirada integral de la persona: Recordar dins les organitzacions que les persones no són recursos intercanviables, sinó éssers complets amb vides, cures i contextos vitals fora de l’oficina.
- Capacitat d’influència en els decisors: Emprar el nostre rol d’acompanyament per ajudar líders i equips a visibilitzar l’impacte social i ètic de les seves decisions.
- Fer xarxa i sostenir la vulnerabilitat: Facilitar espais segurs on diferents organitzacions puguin trobar-se sense màscares corporatives, reconeixent límits i cercant aliances reals.
- Bones pràctiques que són senzilles en la nostra professió: com ara afavorir la flexibilitat horària, la conciliació, oferir pro-bono el nostre coneixement i habilitats a col·lectius desafavorits, etc.
En la meva feina diària com a facilitador de grups a Mallorca, puc comprovar sovint que un fre és la manca d’espais de trobada genuïns on escoltar de veres l’altre. Aquí és on la nostra professió aporta un valor especial.
Fer comunitat al voltant d’una taula
La jornada va acabar compartint dinar al celler de Vins Nadal, gràcies a l’hospitalitat d’una de les seves propietàries.
Mallorca té unes característiques geogràfiques i humanes ben singulars. Viure en una illa fa que les nostres interdependències siguin evidents i palpables. Com a mallorquí que s’estima aquesta terra, i com a tants d’altres mallorquins i mallorquines, mir sovint amb preocupació el territori on vaig néixer. En poques dècades hem estat testimonis d’una transformació radical de l’illa que ens ha duit indubtables oportunitats i avanços, però que alhora ha posat en tensió els nostres recursos, el nostre equilibri i la nostra manera tranquil·la de viure.
Fer de la nostra illa un territori socialment responsable consisteix essencialment a teixir una xarxa amb totes aquelles persones que comparteixen aquesta mateixa voluntat. Si és el teu cas, m’encantarà que ens seguim la pista d’alguna manera.
Em quedo amb aquesta reflexió oberta per als propers projectes i acompanyaments: de quina manera pot la teva organització posar allò que fa millor al servei dels reptes que compartim com a illa?
