Va ser fa molts anys, però me’n recordo perfectament. Va ser en un Ford Fiesta blanc similar al de la foto; jo encara tenia 17 anys.
Recordo el dia que vaig conduir aquest cotxe per primera vegada. Ell em va explicar allò més bàsic: volant, canvi, pedals, embragatge… i immediatament em va fer circular. Em va explicar una cosa que, curiosament, repetia en totes les seves “classes de conducció”. Em deia: “mira lluny” -a través del parabrises vaig suposar- “perquè mirant lluny, també veuràs a prop”.
L’endemà va repetir el mateix: “mira lluny, perquè mirant lluny veuràs a prop”. Això m’ho recordava constantment mentre aprenia a circular.
Van passar els anys i amb el meu avi vaig mantenir una relació especial de vincle. Quan ens veiem, xerràvem molt. Bé, més aviat jo m’asseia a escoltar-lo.
Un dia qualsevol, ja quan ell era molt major, vaig treure el tema: “padrí, te’n recordes? Tu em vas ensenyar a conduir… i em repeties una i altra vegada allò de -mira lluny, que mirant lluny veuràs a prop-“.
Ell em va somriure tranquil·lament i va dir: “em fa molt feliç que ho recordis, perquè això t’ho estava ensenyant per a la vida”.
Així és com vaig aprendre a mirar lluny.
